Crònica d'una victòria per l'astronomia

Toni Bertólez

18 febr. 2026 — 7 min read

Un feix làser cap al centre de la galàxia, des d'un dels Very Large Telescope (VLT) de Paranal. Crèdits: Yuri Beletsky (ESO)

Aquest mes de febrer, la comunitat d'astronomia està de celebració: el cel nocturn més fosc del món es mantindrà fosc gràcies a la cancel·lació d'un megaprojecte d'hidrogen verd que l'hauria ofegat amb contaminació lumínica [1,2]. Es tracta del cel sobre l'Observatori de Paranal, al desert d'Atacama, a Xile. D'haver-se confirmat el projecte INNA, una planta de 30.000 hectàrees dedicades a l'hidrogen verd, a cinc quilòmetres del telescopi més proper. La cancel·lació d'INNA coincideix amb la presa de poder de l'ultradretà, José Ignacio Kast, que s'havia mostrat a favor dels cels nocturns xilens, i suposa un entrebanc per a la indústria de l'hidrogen verd.

Una macroplanta de producció d'hidrogen verd

Les alarmes sonen per primer cop a principis de 2025, quan l'empresa AES Andes demana al govern xilè que s'avaluï l'impacte ambiental del macrocomplex industrial INNA. Aquesta és una proposta que s'engloba dins d'una estratègia nacional xilena per convertir-se en un productor d'hidrogen verd competitiu a nivell global [3], i que es realitzaria gràcies a la inversió de la multinacional estatunidenca AES, una de les companyies més grans de producció elèctrica del món.

Anomenem hidrogen verd a aquell hidrogen que s'obté a través de l'electròlisi de l'aigua, gràcies a electricitat que prové de fonts d'energia renovable. És a dir, es genera electricitat mitjançant plantes solars o molins de vent, i aquesta electricitat s'utilitza per a trencar la molècula de l'aigua i capturar-ne dos àtoms d'hidrogen. Aquest hidrogen després es pot cremar per a generar grans quantitats d'energia, sense més residu que vapor d'aigua (sota les condicions adequades). Aquest hidrogen podria complementar l'ús d'electricitat directa, per exemple en el sector dels transports com ja fan alguns autobusos de Barcelona funcionen amb hidrogen verd [4] (tot i que amb eficiència dubtosa [5]). Però l'hidrogen verd seria podria ser especialment útil per a la metal·lúrgia, o per a generar amoníac (verd), amb el seu important ús com a fertilitzant.

Xile té un gran avantatge per a l'hidrogen verd: el nord del desert d'Atacama està a prop de l'equador terrestre, el qual li permet subministrar-se de radiació solar intensa i estable durant tot l'any. A més, el seu accés fàcil al Pacífic li permetria 1) aigua per a dessalinitzar i produir l'hidrogen verd, 2) un canal obert per a exportar aquest hidrogen verd. El projecte INNA hauria estat, doncs, una de les puntes de llança del país per a l'hidrogen verd, amb més de 30.000 hectàrees de complex industrial, una vida útil d'uns 42 anys i més de 5000 llocs de treball.

El problema, però, és la ubicació escollida: a uns 11 quilòmetres de l'actual observatori de Paranal, on hi ha el Very Large Telescope (VLT), i a menys de 5 quilòmetres del lloc de construcció del futur telescopi CTAO-South. Si aquesta proposta hagués tirat endavant, hauria tirat per terra els objectius científics dels telescopis de Paranal. Un espai que és imprescindible preservar.

La importància de Paranal

Enmig del desert d'Atacama, Paranal és una ubicació immillorable per a allunyar-se de la contaminació lumínica [6]. Però hi ha més motius que el fan difícil de superar [7]

No només el desert és sec, però també ho és el cel que té a sobre: només hi ha 1 mil·límetre de vapor d'aigua en tota una columna d'atmosfera. Això és essencial per a observar l'univers en infraroig, que és absorbit pel vapor d'aigua de l'amosfera.
Aquesta regió del desert té poca nuvolositat, mentre que la nuvolositat augmenta en direcció al nord, al Perú.
És un desert amb grans muntanyes (el VLT està a 2.5 quilòmetres d'alçada) que permeten tenir molta menys atmosfera a sobre. A més, el perfil abrupte que puja des del mar fins a l'observatori, juntament amb la presència d'un altiplà a l'altra banda fa que l'atmosfera allà sigui molt estable. Totes dues coses contribueixen a permetre que la llum dels estels arribi als telescopis de manera molt estable.
Per poder fer els telescopis més precisos i potents que mai ha construït la humanitat, és necessària una ubicació amb unes condicions meteorològiques molt determinades. I en pocs llocs del món s'han alineat tant bé com ho han fet a Paranal.

La instal·lació d'INNA, però, destruiria tot això. En el darrer informe tècnic, es va calcular que el macrocomplex industrial empitjoraria la contaminació lumínica al VLT en un 35%, i a CTAO-South en un 55%, com a mínim i en el millor dels casos [8]. El telescopi estrella en construcció, l'Extremely Large Telescope (ELT), estarà més lluny i només es reduiria en un 5%. Però, a més d'això, els molins de vent de les instal·lacions generarien turbulències en l'aire que dificultarien la visió dels estels, i la maquinària del complex produiria vibracions que, en arribar als delicats sensors dels telescopis, també dificultarien observar estels amb estabilitat. Finalment, la construcció del complex aixecaria quantitats de pols que podrien arribar als telescopis i tapar-los la visió. L'acumulació de tots aquests perjudicis dificultaria que els telescopis poguessin complir els seus objectius proposats.

I quins són aquests objectius, i per què la comunitat científica n'estava tan motivada? Per una banda, la precisió del futur ELT (el que serà el telescopi més gran del món), serà capaç de trobar molts exoplanetes de la mida de la Terra o zones de naixement estel·lar, amb el qual podríem entendre molt millor si el nostre Sistema Solar és especial o com s'ha format [9]. També observarà la mort de les estrelles, les supernoves, i es podran utilitzar per a mesurar l'expansió de l'Univers per estudiar-ne l'energia fosca. Per l'altra banda, CTAO observarà els fenòmens més energètics de l'Univers, amb la possibilitat d'estudiar l'origen dels rajos còsmics-les partícules més energètiques de l'Univers-, o per intentar trobar la matèria fosca a partir de la llum que aquesta pot generar [10]

Hipòtesis respecte la cancel·lació d'INNA

Afortunadament, el passat 6 de febrer, AES Andes va oficialitzar la retirada del projecte INNA del servei xilè d'avaluació d'impacte ambiental [2]. Aquesta notícia suposa un respir d'alleujament per a tota la comunitat científica internacional, però alhora fa sortir la pregunta: què ha portat a l'empresa a canviar d'opinió 180 graus, en només un any? Què ha passat, aquest 2025?

En primer lloc, la polèmica pel projecte INNA ha aixecat un ressò internacional que ha posat en comú a tota la comunitat científica internacional. Ara bé, la reivindicació mai ha estat de demanar la cancel·lació del projecte, sota la premissa que tot projecte d'energies renovables és una bona notícia. L'organització que gestiona l'observatori, l'ESO (l'Observatori Europeu Astral), sempre ha estat diplomàtica amb el seu tracte amb l'empresa, i ha defensat la viabilitat del projecte INNA, però desplaçat 50 quilòmetre al Sud, on no afecti al telescopi.

De fet, aquesta és també la posició que va mantenir durant la seva campanya electoral el proper president de Xile, l'ultradretà i admirador del règim de Pinochet José Ignacio Kast; que s'ha fet amb el poder gràcies a la promesa de les mateixes polítiques antiimmigratòries i pro-seguretat de l'ultradreta moderna. A diferència de la candidata d'esquerres, Jeanette Jara, Kast va reivindicar que "aquests cels són únics, únics a nivell mundial", i la importància de preservar-los [11]. Vagi per davant que la política de Kast no és anti-energies renovables, sinó que vol promoure'n la inversió privada (probablement internacional) [12]. En qualsevol cas, malgrat Kast encara no ha pres possessió del càrrec, és clar que l'auge de la ultradreta en aquest cas ha ajudat a Paranal, mal que ens pesi.

Aquesta, però, no és la posició oficial de l'empresa. Segons el seu comunitat, els motius són els següents. "Mentre que el projecte INNA és totalment compatible amb altres activitats de la regió, AES Andes ha optat per centrar els seus esforços en el desenvolupament i construcció de la seva cartera d'energia renovable i emmagatzematge d'energia, d'acord amb les directrius de la seva empresa matriu als Estats Units. Aquesta decisió no posa en dubte el valor o potencial de la indústria de l'hidrogen verd de Xile" [13]. Llegint entre línies, sembla que-vist el panorama-a ulls de l'empresa estatunidenca no val la pena aquesta inversió en hidrogen verd. Que l'escena política internacional també hi afecta és clar: el viratge dels Estats Units cap als combustible fòssils (és a dir, el petroli) afegeixen risc a l'exportació d'hidrogen verd.

A dir veritat, la comunitat científica té consens que la tecnologia d'hidrogen verd no està encara prou madura com per ser competitiva amb l'hidrogen provinent de la crema de combustibles fòssils. A nivell energètic, tampoc no està del tot clar que la tecnologia de l'hidrogen verd pugui competir amb altres alternatives renovables. Diversos símptomes ho han assenyalat aquest 2025, com la cancel·lació de tres grans projectes a l'Àsia Occidental [14], o la definició europea de "hidrogen de baix carboni" com a aquell que prové d'un mínim de 70% d'origen renovable (el qual podria implicar més inversió, però demostra la dificultat de fer-la 100% renovable) [15]. Contràriament al que diu AES, sí que hi ha dubtes sobre el potencial de la indústria de l'hidrogen verd, en general.

Amb tot, estem de celebració. Personalment, que CTAO-South pugui seguir endavant és una excel·lent notícia, i estic expectant pels resultats científics que pugui oferir-nos durant la propera dècada. És cert, però, que és una celebració amarga. La preservació de l'astronomia no hauria de ser a expenses de la indústria d'energies renovables (malgrat sigui en forma de macroprojectes de multinacionals estatunidenques), i menys que sigui gràcies a l'auge de l'extrema dreta. Afortunadament els cels de Xile es mantindran foscos, però malauradament també s'hi tornen els futurs dels drets civils de la seva ciutadania.